Ajuntament de Ludiente

Història del poble

Vestigis de poblats de l'edat del Bronze, ibèrica (Molar) i restes d'una vila romana en el seu terme.

No se sap res amb certesa sobre l'origen del poble de Ludiente, hi ha qui ho situa en època ibèrica i els que ho atribuïxen als àrabs.

Segons el diccionari de Cortés, citat per Mundina, el poble va ser fundat en època anterior als gots en temps del rei Wamba (any 672) ocupant-se de la demarcació dels bisbats i Ludiente va quedar adscrita al Bisbat de Dénia amb el nom d'Intam. No obstant això estes afirmacions pareixen gratuïtament i presumiblement falses. La veritat és que a principis del segle XIII hi ha una sèrie de litigis en les zones frontereres amb disputes musulmanes i un malestar que recorre els estats catalono-aragoneses. Tot el territori que comprenia el Castillo d'Arenós, en l'Alt Millars va ser conquistat als hispanomusulmans pel rei Almohade Zeit Abu Zaiyd. Este castell, posteriorment cridat de la Viñaza, comprenia els poblats de Talls, la Pobla i Campos, convertits en baronia en 1.242; els veïns de la conca del va riure Vilafermosa: El Queixal, Vila-Formosa, Benimalefa, Cedramán i Ludiente i les fortaleses de Toga,

Espadilla i Villamalur en el Davall Millars. Zeit Abu Zaiyd, va fixar la seua última residència a Argelita, abandonant l'antigüo castell del Boi Nere o del Bou Negre com popularment s'anomena. Ja convertit al cristianisme, va casar la seua filla Alda en 1.242 amb el fill de Ximén Pérez de Tarazona, noble que va ajudar el Rei El senyor Jaume en la conquista de València. La cerimònia va tindre lloc en el castell d'Arenós, passant a formar part del llinatge dels Pérez de Tarazona. La seua conversió i la seua discutida autoritat van provocar rebel·lions entre els antigüos habitants de la comarca i de la veïna Espadà.

En 1.243 Zaiyd concedia carta de poblament al Queixal, segons el Fur Aragonés de Daroca. En 1.352 Violant d`Arenós, besnéta d'Alda casa amb Alfonso d'Aragó, Duc de Gandia, fill natural de Jaume II, unint així el ducat i la baronia. Anys després Jaume I d`Arenós, descendent dels anteriors es convertia en el primer senyor del territori.

En 1.460 Joan II de Navarra va guerrejar contra els senyors d`Arenós els que abonaven els drets del fill del rei, Carles sobre la Corona Aragonesa. Vençuts estos va passar la baronia a les mans del fill natural de Joan II, Alfonso Aragó i Escobar que va rebre el títol de Duc I de Vilafermosa. El territori comprenia els Castells de Vilafermosa, Ludiente i Villamalefa, coincidint practicament amb els actuals límits municipals.

En resum, en el segle XV tota esta zona es va incorporar al Senyoriu del Duc de Gandia i en el segle XVI va passar a formar part del ducat de Vilafermosa, fins a la dissolució dels senyorius ocorreguda en el segle passat.

Esta comarca va ser repoblada per aragonesos, determinant l'actual frontera lingüística entre el castellà i el català dins del País Valencià. La població històrica de Ludiente, és la següent: En 1565, tenia 71 cases amb uns 320 habitants. En el segle XVII tenia 80 cases. 1715 234 habitants 1794 286 " (Cavanilles) 1873 1403 " (Mundina) 1887 1252 " 1900 1111 " 1930 996 " 1960 659 " 1981 305 " 1991 274 " 1995 253 " D'Estes dades es deduïx que es produïx un continu descens de la població de Ludiente.

El saiyid Abu Zayd havia perdut l'esperança de recuperar el seu regne musulmà de València. Este rei renega de l'islam i va ser batejat amb el nom de Vicente i com a prova de fervor religiós el 22 d'abril de 1236 fa concessió a l'església de Segorbe de la comarca de l'Alt Millars, que segons el document estes terres estaven en poder del destronat rei almohade de València i són les localitats següents: Arenós, Montán, Castiel Montán, Cirat, Tormo, Fonts, Vilamalefa, Villamalur, Terdelles, Plantatges, Ayódar, Boinegro i Villamalea. En la seua lluita amb Zaiyan, Abu Zayd era sostingut per una companyia aragonesa manada per Eixim-ne Perez d` Arenós i va residir sempre a Aragó durant l'exili motivant possiblement que esta comarca valenciana fora després repoblada per aragonesos, i la colonització cristiana d'estes terres va haver de determinar l'actual frontera lingüística entre el castellà i el català dins del país valencià.

En 1.236 Jaume I concedix la possessió del Boinegro, en 1.238 fa donació de la vila de Ganalur, pròxima a esta però amb l'exprés mandat de derruir el castell, expressat en el Llibre del Repartiment. Probablement Ludiente va ser habitada amb alguns pobladors dels anteriors nuclis. Existix que documentació històrica d'un pleit amb els moros de l'ostal d'El Tormo, fallat en favor de Ludiente en 1.349.

Segons el cens de 1563, el total de cases de població morisca en la comarca de l'Alt Millars era de 513 sobre un total de 1565, la qual cosa representava el 35,8% del total de la població. En el període 1656-1609 la població de la comarca augmenta el 35,1%, sent el creixement del conjunt de la població valenciana del 51%. La població de cristians vells va augmentar per davall de la mitjana, succeint al revés amb la població morisca, que en els casos de Toga, Espadilla, Fanzara, Torrechiva i Vallat, suposa el 70%. La causa ha d'atribuir-se a la plena nupcialitat i major natalitat dels moriscos.

En el període 1609-1646 la població de la comarca es reduïx un 45%, superior a la mitjana del País Valencià de 36,7%. Toga reduïx la seua població en un 70%, Fanzara en un 73,85% i Vallat un 71,50%. L'expulsió dels moriscos és potser el factor més important, responsable del retrocés demogràfic Especialment en la comarca de l'Alt Millars on és majoritària. Entre 1646-1692 la població de l'Alt Millars augmenta en un 24%. En 1787 (Floridablanca) 588 persones.

En 1794 segons Cavanilles es van aconseguir els 63 veïns al voltant de 288 persones, dades que no ha de coincidir amb la realitat.

En 1873 segons, Mundina, Ludiente té 1.403 habitants. Té 288 edificis d'una, dos i tres plantes i Girava té 48 edificis. Segons Sarthou Carreres en 1901 hi ha 309 vivendes i 531 habitants. L'assentament islàmic adquirix l'estructura pròpia de les ciutats islàmiques. El primer nucli de població es va formar junt amb el castell d'època àrab que ocupava la part alta del Queixal entre els segles X i XII.

En l'actualitat a penes queden ruïnes d'este castell i en l'espai ocupat per este hi ha una plaça, l'antiga església de finals del segle XV i restes del palau del Duc de Vilafermosa del segle XVI. En este nucli queden alguns portals del segle XVI en el carrer Salvador Blasco, núm. 1 i 12 i existia un altre en les ruïnes de la casa núm. 6, actualment desaparegut. La segona expansió fins al segle XVI, està limitada pels carrers Portella, Plaça de Sant Pere i General Aranda al nord, carrer García Valiño a l'est i al sud i la part posterior de les cases de Salvador Blasco. El centre d'este espai ho constituïx la plaça de l'Església Nova i per a la seua construcció en el segle XVII va haver de derrocar-se una poma. En el perfil de Ludiente es retallen les siluetes de les dos esglésies, la del nucli antic de finals del segle XV i segle XVI en la part alta del poble amb base i nervadures gòtiques en l'antiga sagristia i la principal on se celebren actualment els cultes i constituïx el principal atractiu turístic.

Dl Dm Dx Dj Dv Ds Dg
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 

Formulari de cerca

Site developed with Drupal